Iniciem el camí des de la mil·lenària masia de can Tobella, ja esmentada en documents del segle X. Podem arribar-hi a peu des de la Puda (o des de la vila) o amb automòbil, opció que no aconsellem per la perillositat i mal estat del camí. Deixem un trencall a l’esquerra (on comença l’anomenat camí del Mig) i continuem pel camí que puja cap a la dreta.
De sobte ens apareix al davant la muntanya de la Socarrada i a l’esquerra el Tossal Rodó. El paisatge és molt bonic, malgrat els efectes de l’últim incendi forestal.
Marxem per la pista en direcció al nord-est, seguint el marge dret del torrent de can Tobella. Als pocs minuts deixem en el fons del torrent, a la nostra dreta, la font del Racó, antigament abundosa d’aigua i actualment molt migrada. Continuem per la pista fins al post indicador i girem a l’esquerra. Al cap d’una estona trobem a la nostra dreta el camí procedent de Sant Salvador de les Espases.
Arribem a la part superior del Tossal Rodó. Certament no és un tossal. De fet aquest nom és recent, ja que en la documentació antiga apareix la denominació de Puig Rodó, que potser caldria recuperar. Aquest enorme bastió natural és un caprici de la natura que s’eleva fins als 400 metres aproximadament, rodejat d’imponents penya-segats. Recórrer la seva superfície plana admirant l’entorn és una delícia. Des d’aquest indret podem observar una perspectiva inèdita de Sant Salvador.
La petita ermita apareix en el cim d’un sortint rocós com un niu d’àguiles, rodejada de profundes bretxes i abrigada per altres cims més elevats. Tanmateix és al crepuscle quan el paisatge esdevé més bell, quan per la petita vall de la Salut, el raigs solars fan la seva darrera aparició, il·luminant l’abrupte paisatge de Sant Salvador. Com si d’un fidel pintor es tractés, el mantell crepuscular acoloreix amb matisos ocres, rosats i vermells les margues, pudingues i calcàries. L’espectacle crepuscular és una autèntica festa. Poc a poc el cel i la terra van fonent-se en el gresol de la nit. Enmig de la calma i d’un silenci absolut hom contempla com els diminuts punts rutilants ocupen lentament el firmament. El temps sembla aturar-se i s’enforteix encara més l’entranyable llaç que lliga l’ésser humà amb la natura.
Prosseguim el camí vers el coll de les Bruixes. En aquest punt, un antic pal indicador ens assenyala diversos camins. Per la dreta la pista mena a la Socarrada i a Sant Salvador. Pel davant arribaríem al raval del Palà. Per l’esquerra, sobre les pedres, uns senyals de pintura vermella amb un cercle blanc ens indiquen el camí del Cul de la Portadora.
Una mica més enllà trobarem un petit i antic indicador que ens obliga a deixar el camí que continua cap a Monistrol. En aquest punt iniciarem un curt però fort ascens per l’esquerra, seguint un camí bastant desfigurat que en pocs minuts ens situarà en una petita collada. Seguint per la cresta unes quantes passes vers el sud, arribarem al cim del Cul de la Portadora, de 460 metres.
El cim està constituït per una plataforma pràcticament plana, amb lleugera inclinació vers l’oest. La superfície oscil·la entre els 70-80 metres de longitud i els 30-40 metres d’amplària. És limitada per una paret vertical que l’envolta per tres costats, excepte el costat nord, que representa l’accés a l’indret. Indubtablement aquesta talaia natural constitueix un bon refugi. Així ho degueren entendre els primers pobladors que escolliren aquest elevat i solitari lloc per a viure. Les restes de ceràmica trobades en la seva superfície presenten unes característiques que les identifiquen amb productes ibèrics. Aquesta circumstància avala la hipòtesi d’un assentament ibèric entre els segles III i II a. C. La falta d’un estudi més profund fa que la troballa romangui inèdita en la bibliografia arqueològica.
Estem a la part més septentrional del terme d’Esparreguera, en una muntanya que per la seva forma recorda una portadora (atuell de fusta per a portar el raïm) ficada al revés. A molts (inclòs l’Institut Cartogràfic de Catalunya) els hi fa cosa això del «cul de la portadora» i li diuen «coll», que no ho és en absolut.
