Si entrem a la carretera que va fins a la Colònia Sedó, de seguida arribem a un revolt on el paisatge s’obre i des d’aquest indret, anomenat el Femer del Vaquer, podem veure part d’aquesta vall que el Llobregat ha format des de la muntanya de Montserrat fins a la Serralada Litoral.
El torrent del Saig és força atapeït de vegetació, malgrat que el seu tram final presenta un aspecte desolador a causa de l’extracció d’àrids.
Abans del revolt de la Mitja Lluna, indret on hi ha un bell oliverar, agafem a l’esquerra una àmplia drecera, encara utilitzada avui pels vianants, que antany ho era pels treballadors que anaven a peu a la colònia tèxtil.
Enfilem el torrent del Puig o dels Blaus, que discorren per les terres blaves originades per la falla del Vallès-Penedès. Els vessants d’aquest torrent fins no fa gaires anys eren cultivades.
El camí es va estrenyent i les típiques formacions de terra blava són més a l’abast. Aquesta terra (milonita o tectonita) fou emprada pels terrissers de la vila, que la barrejaven amb la terrissa convencional per donar-li a l’hora de la cuita un cert enduriment.
Tenim, a la nostra esquerra, les parets quasi verticals, solcades de reguerots. Segons l’hora del dia la llum del sol li dóna un to que va des del blau intens fins al gris. Realment, és un paisatge estrany, de faula, de ciència ficció, un prodigi de la natura. Abans d’endinsar-nos en la capçalera del torrent observem les restes d’una edificació a la nostra dreta sobre el torrent. Es tracta d’un arc d’entrada, que servia per a delimitar el recinte que Manufactures Sedó volia destinar a cementiri, quan aconseguís la segregació del poble d’Esparreguera. En sessió de l’Ajuntament del 18 de maig de 1893, el consistori informà desfavorablement. L’obra, però, ja estava realitzada. Encara avui es pot veure el mur que tancava el recinte així com els forats dels nínxols. És curiós observar dins d’aquest recinte els troncs dels arbres, sobretot pi blanc (Pinus halepensis), estan inclinats en direcció al torrent, a causa del fort vent que assota la zona.
Després de resseguir els xaragalls que són el darrer tram del nostre camí. Aquestes parets ens barren el pas. Fa estremir una mica pensar o recordar com, durant milions d’anys, immenses forces tectòniques de distensió van actuar sobre els materials del període silurià (paleozoic), transformant la pissarra en tectonita (o milonita, com es deia abans), una roca encara més metamòrfica que la originària. Els amants de la geologia tindran ocasió, en aquest indret, de contemplar una finestra tectònica i bonics exemples de miralls de falla en els blocs de quars.
